Bosc Comestible - Guia

Què és un forest garden?

És un ecosistema que imita l’estructura “multistrata” d’un bosc natural on fem servir plantes que ens beneficien directa o indirectament, sovint amb alguna part o fruit comestible, plantades de manera que es maximitzin les interaccions positives i minimitzin les negatives on, amb els anys, tot creix amb la mínima intervenció per part del cultivador que s’ha d’encarregar de dirigir l’evolució del sistema. És una manera respectuosa de cultivar la terra. L'ecosistema comestible és la forma més eficient, productiva i sostenible de fer-ho per obtenir aliments i altres productes útils per a nosaltres.

Depenent de l’autor, hi han sis estrats o capes: els arbres, els arbustos, les herbàcies, les cobertores del sòl, les enfiladisses, i el cultiu d’arrel.

7 estrats del bosc

Es genera una successió guiada d’espècies com la que es produeix a la natura de manera espontània en la que unes plantes pioneres i regeneradores del sòl preparen el terreny per tal que altres espècies menys fortes, resistents o adaptables es puguin establir. Quan es deixa un terreny nu i degradat com el que queda després d’anys d’agricultura convencional, apareixen les plantes adequades per a sanar aquell pedaç de terra. Aquestes són les mal anomenades males herbes que nosaltres preferim anomenar adventícies. Són les pioneres, les que estan preparades per fer la feina feixuga. Nosaltres no disposem del temps necessari per tal que aquella terra es converteixi, sense fer-hi res, en un bosc d’on poder treure’n recursos, i sense la nostra guia no esdevindria res semblant del que estem parlant, per tant del que es tracta és d’accelerar la successió natural, intervenint i plantant les plantes més eficients per la delicada labor de regenerar el sòl i preparar la terra. Plantarem plantes com ara userda i altres lleguminoses llenyoses que adoben, estoven i acondicionen la terra.

Moltes de les plantes d’un bosc comestible són multi funció (poden fer de tallavents, o fixar nitrogen, generar humus, o donar fruit i ser comestibles, ser mel·líferes, medicinals, aromàtiques i per espècies, que aportin fusta per a fusteria, o llenya, cera per a espelmes o sabó) i perennes dotant-lo d’una naturalesa a llarg termini. Algunes s’auto-sembren i d’altres es propaguen mitjançant rizomes, estolons, etc.

La terra no és llaurada per mantenir l’estructura i protegir la vida del sòl, veritable base de la fertilitat, tot i que al principi potser sí que hem de llaurar perquè l'adob en verd es pugui establir i també passar un subsolador per trencar la capa de compactació, capa que es forma amb l'ús continuat de maquinària agrària per sota de la profunditat de la llaurada.

El sòl es manté cobert amb una gran diversitat d’espècies (unes tres-centes com a referència) des d’arbres grans i petits, arbustos i tota mena d’herbàcies.

És resilient: Té la capacitat de recuperar-se després d’una alteració i tolera bé els extrems, com per exemple les pluges fortes gràcies a l’esponjositat de la matèria orgànica i la sequera gràcies a les micorizes, uns fongs que estan en simbiosi amb les arrels de les plantes que actuen com a extensió d’aquestes distribuint aigua i nutrients equitativament per tot el territori segons es requereixi.

Al diversificar la producció impedim que els contratemps ens espatllin tota la collita: si la producció de pomes és fluixa degut a les picades de la mosca, tot i que és molt provable que, en un ecosistema com el que intentem reproduir, la població d'insectes herbívors no sigui preocupant, tenim altres espècies que no es veuen afectades per la mosca en qüestió, i per tant no es converteix en una plaga devastadora i no requereix de la nostra intervenció, sovint perillosa per la vida.

Les plagues passen més temps buscant el seu aliment entre la diversitat de formes, olors i colors i exposant-se a depredadors que alimentant-se i reproduint-se. S’intenta maximitzar els hàbitats de les espècies depredadores com ara proveint plantes que les beneficien, o llacunes, pedres, troncs. Biòtops.

Avispes, sargantanes, mantis, ocells, granotes, ratpenats, serps

aranyes i libèl·lules són excelents depredadors d'hervivors

 

No totes les espècies de plantes que hi ha en un forest garden són de benefici directe. També hi ha plantes de suport com les que fem servir exclusivament per a fertilitzar el bosc amb la seva capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric mitjançant una simbiosi amb bactèries.

Nòduls de rhizòbium sobre lleguminosa

S'auto-fertilitza mitjançant les plantes fixadores de N2 i les que, amb les seves arrels, pugen i recuperen nutrients del subsòl i els alliberen en forma de fulla caiguda, exudacions, fruits, etc.

La terra gaudeix de bona salut i estructura gràcies a l’àmplia cadena tròfica que es genera, des de micro a macro-organismes, plantes incloses, i la constant creació de sòl gracies a la matèria orgànica provinent de la caiguda de fulles i a la tècnica ‘chop and drop’ aplicada al nostre clima, que es tracta de tallar i deixar la matèria orgànica al terra o fer coppice, és a dir podar les plantes de suport que són capaces de rebrotar i triturar les branques més petites de cinc centímetres (ja que aquestes són les que contenen més lignina i menys cel·lulosa per tal de decantar la balança fongs-bacteris cap a els fongs, necessaris per al bosc) per després estendre les estelles pel bosc com a encoixinat, que a més de generar sòl i adobar la terra, evita que s’evapori l’aigua ràpidament, prové un nínxol ecològic per a espècies animals, evita que les plantes adventícies apareguin en major mesura i fa que el sol no toqui directament la terra ja que això pot degradar-la.

El sòl sempre es manté cobert del sol, ja sigui amb encoixinat o, millor encara, amb l’ombra de les plantes.

L’ideal es que es pugui extreure un rendiment constant. Dintre del calendari dissenyem per que hi hagi producció el major temps possible. Igualment s’intenta que sempre hi hagi alguna planta en flor per poder nodrir les abelles.

També absorbeix i emmagatzema molt més CO2 que un monocultiu, ajudant a evitar l’efecte hivernacle i el calentament global.

Sempre és preferible que s'instal·li en un terreny degradat per poder-lo recuperar, en comptes de fer-ho en un lloc on ja hi hagi un bosc i talar-ho tot per començar de nou, encara que si hi han clarianes o espai també s'hi poden introduir espècies podant una mica per fer-hi llum, per exemple.

Una aspiració és obtenir el màxim rendiment o output, per el mínim manteniment o input en termes d'energia.

Perquè volem un forest garden?

L’agricultura tradicional va patir una gran transformació degut a la disponibilitat d’energia fòssil a un preu molt baix. Gràcies al petroli ha estat possible la mecanització del treball de la terra a gran escala, l’ús de productes químics en l’adob i en el control de les plagues, la producció de grans quantitats d’aliments, la seva transformació, emmagatzematge, transport i comercialització en llocs distants.

Amb l’agricultura mecanitzada s’ha observat un increment de la producció de fins a un 300%, però el subsidi energètic invertit no es recupera equitativament ja que per cada deu calories invertides el sistema en retorna una, el que el fa clarament insostenible.

Això significa que les grans produccions actuals no són degudes a mètodes eficients ni sostenibles, sinó a un alt subsidi energètic extern, la reducció o el col·lapse del qual provocaria una catastròfica caiguda de la producció.

L'agricultura mecanitzada, fràgil e insostenible

A més cal tenir en compte l’altíssim preu que es paga per aquesta agricultura en termes d’erosió, contaminació i emissió de CO2. A Suïssa, per exemple, s’ha calculat que el 20% de les emissions tenen a veure amb la producció i distribució dels aliments.

Cal trobar maneres sostenibles i no dependents del petroli d’obtenir aliments. Cal observar la natura, la qual produeix grans quantitats d’aliments per a infinitat d’éssers utilitzant només l’energia del sol.

Tots els sòls productius que hi ha actualment en el planeta provenen d’antics boscos de caducifòlies, i l’agricultura no és més que un esforç dur i constant per evitat que el bosc hi torni a créixer, per lluitar contra la tendència natural de qualsevol terra que és la de convertir-se en bosc pel procés de successió. 

 

La força de la llum solar sobre una terra nua pot destruir la vida del sòl, fins a una profunditat de 30 cm.

En el nostre clima mediterrani el bosc original és l’alzinar, fresc i ombrívol, amb molta biodiversitat, equilibrat i resistent a malures, sequeres, incendis, etc.

Pocs boscos originals queden, el que tenim són boscos en diferents estadis successionals vers l’estat madur, on hi ha pocs arbres grans i en canvi molts matolls i pins que afavoreixen la propagació dels incendis.

La deforestació amazònica, el patró es repeteix

Perquè no anem a favor de la natura i fem el camí invers al que ha fet l’agricultura, del camp nu al bosc, a través de diferents estats seqüencials, accelerant la successió, obtenint profit de tots ells?

Hem crescut en una societat que ha separat els usos residencials de la terra dels usos agrícoles i per això no ens adonem de la profunda insostenibilitat del sistema de producció d’aliments actual.

Hem de tenir en compte que per obtenir els 20 litres de llet que pot produir una vaca al dia (criada amb criteris respectuosos) es necessiten 2 hectàrees de terreny. Amb la terra i l’aigua (uns 20.000 litres per kilo de carn) que necessita una vaca podrien viure 20 persones si s’alimentessin amb els productes que donaria aquesta superfície de pastura i cereal transformada en forest garden.

Un forest garden aporta gran bellesa i un espai on poder recrear-se amb la natura i gaudir, alimentant el ventre i l’esperit alhora.

Constitueix un pas cap a la sobirania alimentària, podent arribar a auto abastir-nos completament, mitjançant un sistema de producció altament eficient que coopera i co-crea amb els processos naturals, si realitzem un canvi en l’alimentació actual, basada en els cereals, a una alimentació més diversa i basant-la en la consumició de fruits secs, com ara nous, castanyes, avellanes, ametlles, pacanes, etc.

A l’antic poble de Còrsega la gent vivia majoritàriament de les castanyes que produïa l’illa fins que els romans, que els volien sotmetre i al no poder fer-ho, van trobar la via de tallar tots els castanyers, i així ho varen aconseguir. Potser podem aprendre alguna cosa d’aquesta trista història i entre d’altres és que els còrsecs eren autosuficients. Potser podem revertir el procés de que sense diners no tenim res, ni tant sols allò més bàsic i per tant ens tornem esclaus de la moneda, a: podem arribar a viure modestament en l’abundància d’allò que la natura ens prové de manera natural, tot proposant-nos tornar al jardí de l’edèn i deixar de banda els camins de l’agricultura que implica la frase “et guanyaràs el pa amb el suor del teu front” camí que cada cop més ha d’anar quedant obsolet.

La base d'alimentació pot ser una altra

La visió d’un futur sense petroli se’ns fa menys temible si comptem amb la possibilitat de viure en un forest garden, perquè cada any que passi el bosc serà més madur, més equilibrat, més resilient, caldrà menys esforç per part nostra i produirà més aliments, més llenya, més aire pur, més pluja i més bellesa. Tornarem a viure al paradís.

Mètode d’implementació

Primera fase: Disseny.

Si el terreny ho requereix i no té terrasses, és aconsellable dissenyar i construir swales o rases d'infiltració al llarg de les corbes de nivell que tenen com a finalitat recollir i distribuir l'aigua de pluja  i fer que romangui en el terreny el major temps possible al mateix temps que evita erosions. També resulta interessant construir alguna llacuna allà on s'acumula l'aigua, en una vall o confluència de vessants i a l'alçada on el terreny passa de ser còncau a convex.

Les swales i les llacunes són elements molt útils a l'hora de retenir i emmagatzemar aigua

Un pas important consisteix en elaborar el mapa del terreny designat per a establir el forest garden a escala 1:100 o 1:200, per poder-hi treballar millor.

A l'hora de ubicar les plantes es tracta de saber què, a on i quan plantar.

Es dissenyen els estrats dels arbres i arbustos grans, de més de dos metres d’alçada, sobre paper, ubicant les plantes més altes al nord, deixant un marge entre les seves copes a la plenitud d’aproximadament la meitat de la mitjana de l'amplada de les seves copes un cop madures (existeixen bases de dades), per tal que hi hagi prou llum al sotabosc, i intercalant els arbres i arbustos grans fixadors de nitrogen, de tal manera que les arrels dels arbres i arbustos grans productius estiguin sempre en contacte amb alguna de les espècies de suport.

Cal tenir en compte que algunes espècies d'arbres, com el gènere juglans, les nogueres, exuden uns químics per les seves arrels que fan que moltes plantes que hi estan en contacte no es desenvolupin. Aquest fenomen s'anomena alel·lopatia, o efecte alel·lopàtic.

El disseny de l'estrat arbustiu consisteix, bàsicament, en ubicar els arbustos de manera que rebin prou exposició solar si la requereixen. Algunes plantes produeixen bé amb poca llum mentre que d'altres la necessiten.

El pas següent és dissenyar els policultius d’herbàcies, primer els de curt i mitjà termini i després els de llarg termini segons les condicions en cada fase: abans que els arbres donin massa ombra, les herbàcies hauran de ser tolerants al ple sol i més endavant a l'ombra, sempre en diferents graus ja que no per tot arreu hi haurà la mateixa exposició solar. Els policultius tenen com a avantatge que utilitzen l’espai del sòl i la llum del sol més eficientment que un monocultiu ja que les arrels i parts aèries es solapen millor i que augmenta la resiliència del conjunt. S’escull una barreja de plantes: herbàcies perennes (per exemple aquelles que la part aèria mor a l’hivern i rebroten des de l’arrel a la primavera), perennes sempre-verdes, bulbs, arbustos petits, tubercles i collita d’arrel, arbustos trepadors, plantes enfiladisses i plantes corredisses a nivell de terra que al poder expandir-se omplen els espais que puguin quedar buits. Són plantes que produeixen aliment o bé serveixen per fixar nitrogen, o són mel·líferes, farratgeres, tintòries, ceríferes, aromàtiques, medicinals, o fan d’acumuladores dinàmiques (acumulen i alliberen nutrients evitant la lixiviació), serveixen per cobrir la terra i produir matèria orgànica o per afavorir la fauna beneficiosa o tot això alhora, tal com diu un principi de permacultura: que cada element tingui múltiples funcions.

Aquí intentem que tot quedi atapeït i per tant no hi hagi lloc ni oportunitat per a la vegetació adventícia.

Cal tenir en compte les necessitats hídriques i lumíniques, que varien, de cada espècie i plantar-les al lloc on aquestes poden ser satisfetes. Per exemple: és provable que la zona que està més a prop del marge d'una terrassa sigui més seca que la que està just a sota de la superior, tot i que segurament serà més profunda ja que per fer les terrasses s'excava un triangle de la part alta i s'afegeix a la part baixa de manera que quedi pla.

Es pot plantar un pedaç de terreny i a sota els arbres tot d’una sola herbàcia, sempre que sigui vigorosa i bona cobertora, com ara la menta, per tal de excloure les plantes adventícies, o es pot plantar una mescla de plantes. Donada la complicació que representa la competència entre plantes i la possibilitat de que una fogui les altres, proposem tres casos:

- Es pot dissenyar un espai amb dues plantes tipus mata. En aquest cas hauria de ser la planta més competidora, grossa i alta formant illes dintre d’un mar de la planta més petita i menys competidora.

- Un altre cas seria plantar illes d’una planta tipus mata dintre d’un mar d’una planta corredissa. Si la mata és forta i vigorosa, l’illa la pot formar una sola d’aquestes plantes i si no ho és poden ser vàries plantes formant l’illa.

- L’últim dels casos proposats seria plantar dues plantes corredisses. Aquest cas representa més repte ja que és més provable que una planta exclogui per competició a una altra. Hem de triar plantes de similar vigor i hàbit o escollir una planta sempre-verda, tolerant a l’ombra i menys vigorosa i l’altra caducifòlia i més vigorosa.

Ja que hi han pocs exemples documentats de les associacions de cultius perennes eficients per al nostre clima seria interessant donar lloc a l'experimentació. Per fer-ho, seria ió documentar quines plantes s'associen i les seves característiques. Com a lleugera guia, dir que és important que ocupin nínxols ecològics diferents dintre l'espai-temps: que es nodreixin majoritàriament de nutrients diferents, que tinguin cicles vitals diferents o “despertin” en diferents moments de l'any o que, senzillament, el patró de les parts aèries i de les arrels sigui diferent. Es pot enganxar un gomet de color als testos abans de plantar segons el tipus d’arrel que tenen les plantes i barrejar-les al lloc. En tot cas no optaria per mesclar més de cinc espècies diferents en un lloc reduït. Com diuen en permacultura la collita només es veu limitada per la imaginació. Les possibilitats són enormes!

Una tècnica que es pot usar i que resulta útil per construir l'humus o capa orgànica del terra, tret particular de tots els boscos, és ubicar les espècies pensades per a llarg termini i plantar densament, a l'estadi inicial i als espais "buits" separats d'una distància prudencial, amb arbres, arbustos i herbàcies que usarem exclusivament com a suport, sobretot lleguminoses que rebrotin en ser tallades, que quan creixin seran serrades o dallades i triturades si són llenyoses (en el nostre clima mediterrani, en llocs sense humitat constant, triguen molt més a descomposar-se si no ho fem així) i llavors escampades pel terreny. Més tard tornaran a créixer i podrem repetir el procés fins que les espècies que volem conservar siguin prou grans i hagin ocupat l'espai. Les plantes, en ser podades, es lliuren d'una part de les arrels. Aquestes, al descomposar-se o en ser menjades per cucs de terra (els millors treballadors que podem desitjar!), acondicionen la terra nodrint-la de nutrients i deixant-hi canals estovats, per on les arrels de la vegetació posterior troben el camí més senzill.

Per realitzar aquest disseny cal tenir un coneixement de les característiques de les plantes que queda fora de l'abast d'aquest treball. De cada planta, a l'hora de dissenyar, és útil conèixer les necessitats hídriques i lumíniques; el cicle de creixement al llarg del calendari: fases en que es desenvolupa, floreix, fructifica i mor; la hardiness zone o rang de temperatures que tolera; les toleràncies de PH; la forma que adopta; alçada i amplitud en la maduresa; el patró de les arrels; l'habit que mostra: si fa rizomes, estolons, si es corredissa, si és sempre verda, efímera, perenne o anual, si fa xupons o si forma mata o té un sol tronc; els usos i funcions dins el bosc, etc.

Algunes espècies amb fruites sorprenents i poc conegudes es poden cultivar al 
nostre clima, com el paw paw, amb un gust entre mango, platan i papaia

Segona fase: Preparació.

Es subsola i llaura la terra i es sembra amb plantes que adobin i amb les seves arrels obrin la terra condicionant-la. Les plantes que proposem per aquesta funció són: userda (Medicago sativa) per tal d’estovar la terra i adobar-la en profunditat, rave (Raphanus sativus), que trenca el sòl compactat i trèvol (Trifolium repens) que al ser corredissa emplena els buits a més d’adobar amb nitrogen. Es deixa que les plantes treballin la terra al llarg de dos anys.

Subsolador yeomans

Paral·lelament es prepara el viver de les plantes de suport i de les espècies productives desitjades, tenint en compte les quantitats expressades al disseny. És aconsellable sembrar les plantes sota hivernacle amb nebulitzadors, en pots o, preferentment, en entrenadors d’arrels i en el cas d’arbres i grans arbustos quan tinguin una saba es poden trasplantar en testos més grans a fora, al viver. Quan es sembrin llavors grosses és bo penjar les safates dels testos amb fils ja que als rosegadors els encanten. També es poden instal·lar trampes enganxoses per a evitar la majoria de les plagues que el planter pot tenir a l’hivernacle.

Les arrels als root trainers no creixen en cercle i les puntes es poden amb l'aire

És aconsellable empeltar els arbres. Els avantatges són el següents: fructifiquen molt abans; donen els mateixos fruits que l'arbre d'origen (són clons) i si no ho féssim podria ser que els fruits no siguin bons, ja que, per proesa de la combinació genètica, la loteria els pot dotar de grans qualitats organolèptiques o no; es pot escollir els peus o portaempelts que s'adaptin al terreny quan l'espècie empeltada no ho fa; es pot regular el vigor (la força I grandària) i la longevitat segons el portaempelts; fer que resisteixin algunes malalties; etc. Per contrapartida, acostumen a viure menys anys i segons com es miri, pot resultar una pràctica abominable en contra de tota natura.

Tercera fase: Establiment.

A la tardor, tenint ja la terra preparada, es trasplanten els arbres i arbustos entre l'adob en verd, que el podem mantenir, fent l’escorcell: una mena de plat fondo per tal que l’aigua quedi acumulada allà i no vessi. És interessant cobrir els voltants amb una capa gruixuda de cartró, tot evitant que estigui en contacte amb l'escorça per evitar podriments, així ens assegurem que no pateixi l'ofec de les plantes adventícies.

Ara es pot instal·lar un sistema d’irrigació, només per aquells arbres i arbustos que ho requereixin. En el nostre clima, amb la nostra pluviometria i a l’estiu ens veiem obligats a regar les plantes que durant els seus primers anys de vida siguin vulnerables a la sequera, tot i que hem de triar des d’un inici plantes tolerants. Un cop tinguin un sistema d’arrels fort i profund ja no caldrà irrigar més.

A la primavera és quan es realitzen les plantacions dels policultius d'herbàcies.

Amb tot això s'estima que en uns cinc anys els arbres comencen a produir i en quinze assoleixen la maduresa, però també es pot tenir collita d'altres espècies molt abans, des dels primers estadis.

Epíleg

Tal com deia en Mahatma Gandhi, el planeta té recursos suficients per a satisfer les necessitats de tots, però no l'avarícia d'uns quants. Tornar als orígens no sempre significa tornar enrere i perdre benestar però pot representar guanyar en propòsit, moralitat, salut i confort. Els nostres avantpassats caçadors-recolectors, a diferència del que es creu, vivien a una glòria que s'ha perdut i ja no podem recordar. El naixement de l'agricultura ens va permetre tornar-nos sedentaris i incrementar la disponibilitat d'aliments. Això va originar un creixement demogràfic i al haver-hi més individus que alimentar es van requerir de més camps de cultiu, generant alhora més aliments i més creixement demogràfic, perquè també es necessitaven més mans per cultivar. A partir de llavors el creixement va ser exponencial i, com un peix que es mossega la cua, encara dura fins al dia d'avui. Es creu i, sembla obvi, que els nostres avantpassats tribals es miraven molt abans de portar noves criatures al món ja que la relativa escassetat d'aliments era un factor limitant. Si és cert que els temes de salut, com la malaltia o trencar-se una cama, no sempre eren fàcils de resoldre, també és cert que no eren tant diversos com els que ara tenim i els perills menors en altres sentits, ja que varen començar a aparèixer noves malalties degudes a la alimentació menys rica i diversa i com en el cas dels monocultius, el cúmul d'individus afavoreix la propagació. També ens veiérem afectats per la fam causada per anys de males collites i més recentment per l'aparició dels químics sintètics, l'electromagnetisme, la radiació i demés. Amb tot això ha quedat imprès a la consciència col·lectiva que vivim millor en temps presents que no pas en vivíem al passat, jo dic: de quin passat parlem?

A vegades observo actituds i comportaments que podrien bé ser les d'un òvul esperant en ser fertilitzat i també les d'un espermatozou en busca del premi, però el final a assolir per tots dos és el mateix: eternitzar, produir i evolucionar la vida sobre la terra. Aquesta és com una maranya de xarxes en la que existeix una interdependència, a vegades molt subtil, en la que tot depèn, recolza i requereix el tot, formant un cicle tancat: la natura no coneix desperdici, el que és residu per a uns és aliment per als altres. Aquesta interconnexió es tal, que no hi ha diferència entre el que fem a la natura i el que ens fem a nosaltres mateixos en conjunt: es pot observar com engabiem els animals exclusivament per a la producció i com estem engabiats de la mateixa manera, com podem els arbres brutalment per a producció i com ens podem les ments de la mateixa manera, no hi ha diferència alguna en el fet d'eliminar tot allò que no ens beneficia directament en els camps de cultiu i assaltar amb càrregues policials una manifestació pacífica en nom de l'ordre creat, per tot arreu es pot veure les implicacions de interconnexió a vegades no tant horroroses com aquests breus exemples. La guerra en general contra la naturalesa en general sembla ser fruit de la por en general i, com diu el mestre zen Thich Nhat Hanh, no hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí. Estem desafiant l'ordre natural de les coses i desviant l'atenció cap a problemes que considerem de vital importància quan altres temes d'extrema necessitat i importants de debò ens comencen a asfixiar. Nosaltres tenim a les nostres mans la decisió i l'oportunitat de convertir el nostre hogar, el planeta terra, en font de bellesa, harmonia i pau. Serem prou intel·ligents, tret pel què tant superiors ens pensem a la resta d'éssers vius, per resoldre els problemes profunds i fonamentals que ens afecten a tots? Fem-ho! Pas a pas!

Els lemmings es coneixen pel seu suïcidi col·lectiu. Mengen i es reprodueixen fins que, un cop 

esgotat el menjar emigren en busca de més. A vegades un riu s'interposa en el seu camí.

Autor

Han Kim, permacultor certificat, estudiós de diferents tendències teòriques en la implementació del forest garden i estudiant d’enginyeria agroambiental i del paisatge.

Bibliografia

Permaculture, a designer’s manual,Bill Mollison, Desembre 1988

Gaia’s Garden, Toby Hemenway, Abril 2001

Edible Forest Gardens, Dave Jacke with Eric Toensmeier, July 2005

Rainwater Harvesting for Drylands and Beyond, Brad Lancaster, 2008

Creating a Forest Garden, Martin Crawford, 2010

How to make a Forest Garden, Patrick Whitefield, Octubre 2012 (3ª edició)

The one straw revolution, Masanobu Fukuoka, 1978

Sepp Holzer’s permaculture, Sepp Holzer, 2010

Forest Gardening, Robert Hart, May 1996 (2 ª edició)

Plants for a future, Ken Fern, 1997

Fonts audiovisuals d’interès

Establishing a Food Forest, Geoff Lawton, 2008

Greening the desert, Geoff Lawton, 2001

El rebelde agrario, Sepp Holzer, 2001

A forest garden year, Martin Crawford, September 2010

Una granja para el futuro, Rebecca Hosking, 2008

-- El contingut d'aquest treball pot ser usat per a la lliure divulgació sempre i quan es faci cita dels autors i del web en sí --

 El despertar